CHICAGO als anys 80

CONTEXT HISTÒRIC

CHICAGO

Entre 1880 i 1890 la població de Chicago va passar a superar la xifra de 500.00 a quasi bé 1,1 milions d'habitants i, com es d'imaginar, va començar a quedar-se petita i fins i tot es va arribar a dir que cap ciutat del món occidental havia arribat a augmentar de població amb tanta rapidessa.

Aquest creixement, en gran mesura, va ser associat al neixament d'un dels més importants sistemes ferroviaris mai vists fins el moment als Estats Units. La indústria també va prosperar, sobretot les que estaven destinades cap a Orient. Es així com el creixament de la pròspera Chicago va ser interrumput per el incendi catastròfic de 1871, on una quarta part de les vivendes de la ciutat i la major part del districte de negocis van ser cremats. El foc va obligar a la ciutat ha establir un nou codi d'edificació i una nova planificació.

És així com, al 1880, un grup d'arquitectes actualment coneguts com la “Primera Escola de Chicago” van suposar un abans i un després en l'arquitectura.

ALEMANYA

La situació a Alemanya el 1927 estava sotmesa pel nazisme. És així com la seva arquitectura també va ser afectada per aquest moviment on es va voler realitzar un paper on el partit nazi tenia la paraula tant cultural com espiritualment. L'arquitectura era considerada com la única forma d'art que podia barrejar-se físicament amb el món, així com influir en les persones que l'habitaven. D'aquesta manera l'arquitectura no només afecta el paisatge, sinó també l'estat d'ànim de la població. Els nazis creien que l'arquitectura jugava un paper clau en la creació del règim que ells imposaven, va tenir una gran importància pels polítics, que van tractar d'influir en tots els aspectes de la vida humana.

L'arquitectura nazi va tenir tres funcions principals en la creació del seu nou ordre:

• Teatral
• Simbólica
• Didàctica

A més a més els nazis van veure l'arquitectura com un mètode de producció dels edificis que tenien una funció, sinó que també serveix a un propòsit més gran.

EL NEIXAMENT DE GRAN CIUTAT: El per què de la seva creació

La gran ciutat és un producte del desenvolupament econòmic dels temps moderns. És la consequencia natural i necessaria de la industrialització del món. Les grans ciutats del passat es distingeixen de les grans ciutats modernes sobretot per les seves condicions econòmiques i el seu origen, totalment diferents.

Una ciutat només arriba a ser una gran ciutat amb la presència de certes condicions econòmiques. A partir d'una extremada concentració i d'una organització total s'aconsegueix un excedent d'intensitat i d'energia que acaba portant a la necessitat d'expandir el nucli de la ciutat i crèixer per l'increment de la població.

Les característiques de les grans ciutats actualment s'assemblen tant entre si que es pot ja parlar d'una internacionalització d'aquestes.

L'actual situació econòmica condiciona les grans ciutats i al mateix temps, està condicionada per elles. Així s'explica que el model de gran ciutat s'hagi configurat amb més força en els paisos que han experimentat un més fort desenvolupament industrial en els últims segles com són per exemple els Estats Units, Anglaterra, Alemania i Bèlgica.

Amb el pas dels segles s'han anat configurant dos menes de ciutats, contraposades entre si com dos visions antagóniques del món, però que, en la pràctica s'han barrejat amb freqüència. Per una banda trobem l'àmbit urbà amb una forma de desenvolupament natural, per l'atre, el traçat de formes geomètriques i artificials.

La ciutat de desenvolupament natural no es creació d'una voluntat individual, és producte de tota una lenta evolució. És la feina de moltes generacions. S'ordena o bé de manera radial al voltant d'un nucli, monasteri, catedral o castell, o bé al llarg d'un riu o camí.

Als nostres dies aquest sistema no té res que oferir. Es el resultat d'un desenvolpament lent i orgànic. El desenvolupament urbà actual i, sobretot, el seu creixement, demanen una previsió a llarg plaç. A aquestes exigències respón perfectament el sistema urbà de traçat geomètric. 

Fins ara, les grans ciutats americanes encarnen el tipus més pur de gran ciutat. Tenen un traçat hortogonal de la red viaria, rectangularitat en les illes de cases, etc.

El problema més important i essencial del urbanisme actual es el creixament de la ciutat. Fins ara no s'aconseguit resoldre el problema de la gran ciutat.

Més tard sorgirà el sistema de distribució satel·lit. Aquest estableix una separació o dissolució de la gran ciutat en zones de treball i zones de vivendes.

La formació de la ciutat satèl·lit facilita també la limitació del terreny edificable. L'activitat constructiva, que fins ara es distribuïa per qualsevol lloc sobre la perifèria d'una gran ciutat ara es concentra en certs punts. S'aconsegueix d'aquesta manera un sanejament dels carrers i de la ciutat en general.

REFERENTS

LE CORBUSIER

Le Corbusier va iniciar intents d’analitzar els fonaments del problema de la forma d’una gran ciutat intentant realitzar una composició dels elements necessaris que la població d’una ciutat de milions d’habitants necessitava per a la seva vida amb l’intenció d’arribar a la correcta composició de l’espai urbà.

Per demostar els seus principis urbanístics, Le Corbusier va voler projectar diferents traçats de ciutats on establint terrenys completament plans pogués desenvolupar les seves intencions de manera clara. És així com l’idea de ciutat que ell tenia era aquella col·locada en un terreny completament pla, sense elements topogràfics que li suposessin un obstacle i d’aquesta manera, realitzar un traçat geomètric.

Els principis dels plans urbanístics de Le Corbusier van ser els mateixos que van plantejar Hilberseimer i l’Escola de Chicago, realitzar un pla que permetés la descongestió del centra de la ciutat però, malgrat això, al mateix temps, un augment de la densitat, dels mitjans de circulació i dels espais verds. Es així com, Le Corbusier, va aconseguir crear una mena de parc on l’ordre i l’espai eren punts clau. Per tant els obstacles que ell pretenia aconseguir superar, el caos, el desordre, la inseguretat, la confusió, van aconseguir ser superats segons ell, en l’àmbit del plà urbà, aconseguint una ciutat ordenada i espaiosa.

FRIEDRICHSTADT

Friedrichstadt, 1928. Proposta de ciutat vertical

L'any 1928, Friedrichstadt proposa una ciutat vertical on la seva composició fos determinada per la producció en línia. Aquesta composició havia de tenir una relació íntima amb la societat metropolitana, on totes les necessitats fossin cobertes.

El prototip havia de ser un model totalment racional on hi hagués una continuitat dels elements més senzills d'ús quotidià. Aquesta proposta va ser superposada a una àrea de Berlín per tal de veure de manera més clara els objectius que es volien aconseguir.

REFLEXIONS i DIFERÈNCIES

Tenint en compte les dues imatge he arribat a les seguents reflexions posant-les en comú.

La imatge de Chicago, realitzada al 1880, coincideix amb el neixament de l’Old School of Chicago on el que s’intenta és començar a construir de manera vertical i iniciar la construcció dels anomenats gratacels. D’aquesta manera el que s’intentava conseguir era que hi hagués un major espai transitable per tal d’intentar solucionar els principals problemes urbanístics que es troben a les grans ciutats. Veiem com, encara que es busqués l'ordre, s'hi troba un cert caos, el conjunt d'edificis que apareixen en la imatge destaquen per la seves diferències en quant a estètica i aparença i també, és important destacar, que es comencen a veure les primeres mostres d'una revolució industrial com ara el logotip de Coca-cola que veiem en una botiga al marge esquerra de l'imatge.

Quaranta-set anys després del neixament de l’Escola de Chicago, Ludwig Hilberseimer proposa un model de ciutat vertical amb l’intenció de combatre també els problemes que generen els grans nuclis urbans.

Per tant trobem que les dos imatges tenen en comú el fet que estan relacionades amb l’estudi de les problemàtiques que deriven de l’urbanisme, l’Escola de Chicago es la primera que comença a plantejar-se com es podia intentar aconseguir un nivell òptim de composició dels elements principals d’una ciutat, pensant en els seus habitants, la seva vida, el seu treball i el seu descans.

Posteriorment trobem a Hilberseimer que quaranta-set anys després continua treballant buscant solucions als obstacles generats per les grans ciutats proposant idees per una millor ventilació, descongestió i organització del espai urbà, però, amb la seva proposta, veiem una absoluta harmonia i ordre entre els edificis, on la uniformitat regna i, a diferència de la imatge de Chicago, és segueix un mateix patró arquitectònic.

LUDWIG HILBERSEIMER. CIUDAD VERTICAL, 1927.

La imatge ens mostra la idea de Ciutat Vertical creada per Ludwig Hilberseimer. Aquest la va proposar per tal de poder solucionar els problemes urbans fonamentals i d’aquesta manera consequentment fer la vida de la població més senzilla.

La imatge ens mostra una successió de lineas verticals i horitzontals distribuides sobre un pla que ens transmeten l’idea d’amplitud i profunditat en l’espai generant una major perspectiva. 

Ludwig Hilberseimer amb l’idea de creació d’aquesta ciutat vertical el que vol es pensar en les necessitats d’una entitat col·lectiva en procés de formació, tenint en compte la seva situació geogràfica i topogràfica.

L’objectiu principal de la creació d’una ciutat vertical era acabar amb els problemes d’habitabilitat, higiene i circulació.

El model que proposa el que busca principalment, es el funcionalisme a partir d’un disseny racional.

Aquesta idea buscava una major concentració per tal de deixar d’utilitzar l’espai pla aconseguint, d’aquesta manera, una ciutat d’edificació en alçada reconeixent cadascun dels elements urbans i fent una separació de manera funcional. Aquesta separació es fa plantejant dos ciutats superposades, asota la ciutat comercial i a dalt la ciutat-dormitori, establint que a la ciutat-dormitori cadascú viuria en el mateix lloc on es trobaria el lloc de treball. D’aquesta manera, també es treballa amb la problemàtica de la circulació ja que aquesta es reduiria al mínim possible, tenint en compte que desapareixerien els camins llargs (tindries la casa al mateix lloc que la feina).

Per últim, s’ha de tenir en compte que també s’aconseguiria el pas d’aire i llum constant al haver una bona orientació i un distanciament entre els edificis. 

CHICAGO, CA. 1880.

La imatge ens mostra la fotografia en blanc i negre d’un carrer de la ciutat de Chicago, ciutat precursora d’un moviment considerat com el primer gran corrent de l’arquitectura americana moderna.

La fotografia ens mostra un carrer cèntric de la ciutat de Chicago on la perspectiva amb la que esta feta juntament amb les linies del terra ens donen una idea de la seva allargada i profunditat. També, podem veure l’amplada que aquest tenia i com s’organitzava, edificis de gran alçada a ambdós costats amb un gran espai al mig per a la circulació tant peatonal com automobilística.

Chicago, entre 1850 i 1870 va convertir-se en un símbol del expansionisme, quan la ciutat va duplicar els seus habitants. Més tard, entre 1880 i 1895 va haver un moviment que va ser considerat el primer gran corrent de l’arquitecutra americana, el qual va impulsar una tipologia d’edifici a gran alçada. Els participants d’aquest moviment van ser coneguts i considerats com els membres de l’Old School of Chicago.

L’escola de Chicago per tant el que intenta aconseguir es crear una major amplitud espaial creixent verticalment. Els gratacels van ser acollits des d’un principi amb un caràcter concret, com a un element constitutiu del paisatje urbà representant un nou tipus de volum continu i, per dir-ho d’alguna manera, un punt de referencia en l’espai.

D’aquesta manera, la pretensió principal de iniciar una construcció vertical va ser la d’una major amplitud en les vies urbanes, evitant d’aquesta manera la concentració de trànsit i promovent una millor ventilació e il·luminació.


























Bibliografia:


- Hilberseimer, Ludwig. La arquitectura de la gran ciudad. 2a edición. Barcelona: Gustavo Gili, 1999.


- Ludwig Hilberseimer, 1885 - 1967. Bologna, 1986.


- Sica, Paolo. Historia del urbanismo. 2a edición. Madrid: Instituto de Estudios de Administración Local.


- Condit, Carl W. La Escuela de Arquitectura de Chicago: Historia de la Comercial de Edificios Públicos y la de Chicago, Zona de 1875-1925. A 1964.